És un dia xafogós, i t'has empassat una pila de gots d'aigua, un rera l'altre. Rera de la necessitat urgent que sents hi ha dos òrgans en forma de mongeta que funcionen com uns sensors interns de precisió. Equilibren la quantitat de líquid del cos, detecten els residus a la sang, i saben quan alliberar les vitamines, els minerals i les hormones que calen per mantenir-se vius. Saludem els nostres ronyons. La funció principal d'aquests òrgans és eliminar els residus i convertir-los en orina. Els vuit litres de sang del cos passen pels ronyons entre 20 i 25 cops al dia, és a dir que, plegats, aquests òrgans filtren uns 180 litres cada 24 hores. Els ingredients de la sang canvien constantment a mesura que mengem i bevem, i això explica perquè els ronyons han d'estar sempre de servei. La sang entra a cada ronyó per artèries que es ramifiquen progressivament, fins a formar uns vasos menuts que es cabdellen en uns mòduls especials anomenats nefrones. A cada ronyó, 1 milió d'aquestes nefrones formen un potent conjunt de filtres i sensors que tamisen curosament la sang. Aquí veurem com n'és de refinat i precís aquest sistema intern de sensors. Per a filtrar la sang, cada nefrona fa servir dos poderosos mecanismes: una estructura globular, el glomèrul, i un túbul llarg i fi. El glomèrul actua com en sedàs que només permet que passin al túbul certs ingredients com les vitamines i els minerals. La feina d'aquest tub és detectar si algun d'aquests ingredients és necessari per al cos. Si és així, els reabsorbeix en les quantitats que calen al cos, i els retorna a la sang. Però la sang no tan sols duu ingredients útils. També conté residus. I les nefrones han de decidir què fer-ne. Els túbuls detecten els compostos que el cos no necessita, com l'urea, un residu de la descomposició de les proteïnes, i l'envia fora dels ronyons en forma d'orina per dos llargs desguassos anomenats urèters. Aquests aboquen el seu contingut a la bufeta per a ser evacuat, alliberant el cos dels residus d'una vegada i per sempre. A l'orina també hi ha aigua. Si els ronyons detecten que n'hi ha massa a la sang, per exemple, quan has engolit molts vasos seguits, envien el líquid sobrant cap a la bufeta per expulsar-lo. D'altra banda, quan hi ha poca aigua a la sang el ronyó en retorna una certa quantitat a la sang, i aixó implica menys aigua a l'orina. És per això que l'orina és més grogenca quan estem menys hidratats. Controlant-ne l'aigua, els ronyons estabilitzen els nivells de líquid al cos. Però aquest ajustament de precisió no és l'única habilitat dels ronyons. També tenen el poder d'activar la vitamina D i secretar una hormona anomenada renina que augmenta la pressió sanguínia, i una altra hormona anomenada eritropoietina, que incrementa la producció de glòbuls vermells. Sense ronyons, els fluids del nostre cos es descontrolarien. Quan mengem, la sang rep una nova càrrega d'ingredients sense filtrar. Aviat, l'augment de residus saturaria els nostres sistemes i moriríem. Així doncs, cada ronyó no tan sols fa que tot vagi com una seda. També ens manté vius. Sort, doncs, que en tenim dues, d'aquestes mongetes màgiques.