Ella va escriure: «Quan sigui famosa, diré a tothom que conec un heroi que es diu Marlon Peterson». Els herois no tenen aquesta pinta. De fet, semblo més aviat escombraries. No, potser no és la millor manera de començar una xerrada o d'iniciar una conversa, i potser teniu al cap preguntes al respecte. «Per què aquest home diu això d'ell mateix?». «Què vol dir amb això?». «Com pot ser que algú el vegi com a heroi si ell es veu com brossa?». Jo crec que aprenem més de les preguntes que de les respostes. Perquè, quan fem preguntes, mirem de copsar informació nova o intentem lluitar contra una ignorància que ens fa sentir incòmodes. I per això sóc aquí: per empènyer-nos a preguntar fins i tot quan ens fa sentir incòmodes. Els meus pares són de Trinitat i Tobago, l'illa que es troba més al sud del Carib. A Trinitat també va nèixer l'únic instrument acústic que es va inventar durant el segle XX: el timbal d'acer. Deriva dels timbals africans i va evol·lucionar gràcies al geni d'un dels guetos de Trinitat, una ciutat anomenada Laventille, i a la indiferència dels militars dels Estats Units... Bé, els Estats Units, durant la Segona Guerra Mundial, tenien bases militars a Trinitat, i, quan va acabar la guerra, van deixar per tota l'illa bidons de petroli buits. Les seves deixalles. Bé, doncs la gent de Laventille va transformar aquells bidons vells en l'escala cromàtica sencera. El timbal d'acer. Ara s'hi pot tocar música de Beethoven, Bob Marley o 50 Cent. Aquella gent, literalment, feia música de les escombraries. Dotze dies abans del meu vintè aniversari, em van detenir per la meva participació en un intent de robatori amb violència al sud de Manhattan. Hi havia gent que seia en una cafeteria i van disparar a quatre persones. Dues van morir. Cinc de nosaltres vam ser detinguts. Érem tots productes de Trinitat i Tobago. Erem els «immigrants dolents» o els «nadons àncora», difamats per en Trump i millions d'americans. Em van rebutjar com si fos un residu, molts pensen que justificadament. Vaig complir una condemna de deu anys, dos mesos i set dies. Em van condemnar a una dècada en una institució correccional. Em van condemnar a la irrellevància... el contrari de la humanitat. Curiosament, va ser durant aquells anys a la presó quan unes cartes van redimir-me, em van ajudar a vèncer la foscor i la culpa vinculades al pitjor moment de la meva jove vida. Em van fer sentir que jo era útil. Ella tenia tretze anys. Va escriure que em veia com un heroi. Recordo llegir-ho, i recordo que aquelles paraules em van fer plorar. Ella era una de 50 estudiants i de 150 cartes que vaig escriure durant un programa de mentoria per correspondècia que vaig codissenyar amb un amic que era professor en una escola de Brooklyn, la meva ciutat. El vam anomenar Programa de Joves Estudiants. Cada vegada que aquells joves compartien les seves històries amb mi, les seves lluites, cada vegada que feien un dibuix del seu personatge de dibuixos preferit i me l'enviaven, cada vegada que deien que depenien de les meves cartes o els meus consells, augmentava el meu sentit de dignitat. Em feia veure què podia aportar a aquest planeta. Va canviar-me la vida. Amb aquelles cartes i amb allò que compartien amb mi, les seves històries de joventut, em van donar permís, em van donar valor per admetre'm a mi mateix que hi havia raons, no excuses, sinó raons perquè passés allò aquell fatídic dia d'octubre de 1999; que el trauma tenia a veure amb haver viscut en una comunitat on era més fàcil aconseguir armes que sabates; que el trauma tenia a veure amb una violació a punta de pistola als 14 anys; que a mi em semblen raons per les quals aquella decisió, aquella decisió fatal, no costa tant d'entendre. Aquelles cartes van ser tan importants per a mi, escriure-les, rebre-les i tenir aquella comunicació amb aquells joves em va impactar tant que vaig decidir compartir-ho amb alguns amics que eren allà dintre amb mi. Els meus amics Bill, Cory i Arocks, també empresonats per crims violents, van compartir la seva saviesa amb els joves, igual que jo, i, a canvi, van poder sentir-se rellevants. Ara som autors publicats i innovadors en programes pel jovent, i experts en traumes, i lluitem contra la violència amb armes, i som oradors de TED i... (Riures) i bons pares. Això és el que jo considero un retorn d'inversió positiu. Per sobre de tot, el que vaig aprendre creant aquell programa va ser que quan sembrem, quan invertim en la humanitat de la gent, sense importar on siguin, podem collir recompenses meravelloses. En aquesta època de reforma de la justícia penal, sovint em pregunto per què... Per què tanta gent creu que només els condemnats per delictes no violents de drogues mereixen empatia i humanitat reconeguda. La reforma de la justicia penal és justicia humana. Jo no sóc un ésser humà? Quan invertim en recursos que augmenten la rellevància de la gent a comunitats com Laventille, o a Brooklyn, o a un gueto proper, podem crear, literalment, les comunitats que volem. Podem fer-ho millor. Hi ha solucions millors que invertir en l'enduriment de la llei perquè no ens fan sentir rellevants, i aquesta és la clau de per què molts de nosaltres fem coses dolentes buscant ser importants. La violència amb armes és la part visible sota la qual s'amaguen els traumes. Quan invertim en el valor redemptor de la rellevància, podem obtenir a canvi tant responsabilitat personal com cura. És aquest el treball amb la gent que m'importa, perquè la gent treballa. Família, us demano que feu el treball dur, el treball difícil, el treball complicat de concedir amabilitat no merescuda a aquells que podríem relegar com a escombraries, a qui fàcilment podem ignorar i refusar. M'ho demano a mi mateix. Durant els últims dos mesos he perdut a dos amics per la violència armada. Només passaven per allà. Un va ser víctima d'un tiroteig des d'un cotxe quan anava cap a casa. L'altre estava assegut en una cafeteria, esmorzant, de vacances a Miami. Em demano veure el valor redemptor de la rellevància en les persones que els van matar, pel treball tan dur que suposa veure'l en mi mateix. Ens animo a desafiar la capacitat que tenim d'experimentar per complet la nostra humanitat, entenent la biografia completa de persones a les que fàcilment podriem escollir no veure. Perquè hi ha herois que esperen ser reconeguts i hi ha música que espera ser composta. Gràcies. (Aplaudiments)