Sóc blogger, carnisser i faig pel·lícules
i us explicaré com s'uneixen
aquestes tres identitats.
Va començar fa 4 anys
quan un amic i jo vam començar
el primer dejú del ramadà
a una de les mesquites
més transitades de Nova York.
Desenes d'homes amb barbes
i casquets omplien els carrers.
El somni humit d'un agent de l'FBI
(Rialles)
Com a part de la comunitat,
sabíem que era un lloc acollidor.
Durant anys he vist fotos
que el representaven
com a un monòlit fred i sense vida,
com l'estereotip de l'experiència
musulmana als EUA.
Frustrats per aquesta visió miop,
el meu amic i jo vam tenir una idea boja:
«Trenquem el dejú en una mesquita
d'un estat diferent
cada nit del ramadà
i expliquem-ho en un blog.»
De títol '30 mesquites en 30 dies'.
Vam conduir pels 50 estats
compartint històries de més
de 100 comunitats ben diferents,
des dels refugiats de Cambodja
de Los Àngeles
fins als sufís negres dels boscos
de Carolina del Sud.
En va sortir un retrat bonic
i complex dels EUA.
Els mitjans van obligar
els periodistes
a revisitar les comunitats musulmanes.
Però el més emocionant
era veure gent de tot el món
inspirada a fer el seu propi
viatge a 30 mesquites.
Fins i tot dos futbolistes de l'NFL
es van saltar una lliga per fer-ho.
I mentre el fenomen s'estenia pel món,
una pel·lícula em tenia
atrapat al Pakistan.
El meu codirector, l'Omar, i jo
estàvem en un punt crític amb els amics
sobre l'enfocament del film.
De títol 'These Birds Walk'
(Aquests ocells caminen),
parlava de nens de carrer
que lluiten per aconseguir
algun tipus de família.
Tractàvem la complexitat de la juventut
i els problemes familiars,
però els amics insistien que parléssim
de drons i de morts
per fer la pel·lícula «més rellevant».
Això reduiria la gent que ens havia
confiat les seves històries
a símbols sociopolítics.
No els vam fer cas, és clar.
En canvi, vam destacar
els tendres gestos d'amor
i els impulsos de la juventut.
L'objectiu de la nostra immersió
cinematogràfica era l'empatia,
una emoció molt deficient en el cine
de la nostra regió del món.
I mentre la pel·lícula es mostrava
en festivals i cinemes internacionals,
em vaig assentar finalment a Nova York.
Amb molt de temps lliure
i encara sense diners,
la meva dona em va demanar
que cuinés més a casa.
Quan anava a la carnisseria
a comprar carn halal
veia coses estranyes.
Pels que no ho sabeu,
'halal' es refereix a la carn
que es cria i es mata humanitàriament
segons les indicacions islàmiques.
Malauradament, la major part
de la carn halal dels EUA
no compleix les exigències de la meva fe.
Com més coneixia aquestes
pràctiques poc ètiques,
més traït em sentia.
Especialment perquè els negocis
de la meva pròpia comunitat
eren els que s'aprofitaven
de la meva ortodòxia.
Portat per l'emoció, sense
cap experiència en carnisseria,
en vaig obrir una amb uns amics
al bell mig del modern
districte d'East Village
(Rialles)
Es diu Honest Chops
(Costelles honestes)
i defensem el halal
amb animals criats humanitàriament
i fent-lo accessible a la classe obrera.
No hi ha res semblant als EUA.
El més increïble és
que el 90 % dels clients
no són musulmans.
Per a molts és la primera
interacció amb l'islam
de tant a prop.
I tots aquests projectes esbojarrats
(Rialles)
són resultat de la inquietud.
Són una resposta visceral
als negocis i la gent
que s'esforcen a simplificar
les creences de la meva comunitat.
I l'única manera de guanyar-los
és jugar amb normes noves.
Hem de lluitar des de l'enginy.
Amb confiança, accessibilitat i amor
com només nosaltres ho podem fer.
Defensem el que creiem
sense avergonyir-nos-en
en cada imatge emotiva,
en cada tall de carn,
perquè si disfressem les històries
per agradar a les masses,
a més de fracassar,
els que tenen més diners i recursos
ens passaran la mà per la cara
per explicar la nostra història.
La crida al coratge creatiu
no és cap novetat.
Les nostres comunitats
són tan úniques i tan boniques
que ens exigeixen trobar maneres
de donar-los reconeixement i respecte.
Gràcies.
(Aplaudiments)