Ken Robinson diu que les escoles maten la creativitat

Sir Ken Robinson dóna una entretinguda però profunda xerrada en favor de la creació d'un sistema educatiu que es nodreixi (en lloc de desaprofitar) la creativitat.

Bon dia. Com esteu? Està sent genial, no?

He quedat impressionat per tot això.

De fet, crec que me'n vaig. (Riures)

Hi ha hagut tres temes principals,

dels que s'ha parlat en les conferències, els quals em semblen rellevants

pel que he vingut a explicar.

Un és la extraordinària evidència de la creativitat humana

en totes les presentacions que hem tingut

i en tota la gent de per aquí. Ha quedat patent la varietat de la creativitat

i l'abast que pot tenir. El segon és

que això ens posa en un lloc on no tenim ni idea del que pot passar,

pel que fa al futur, Ni idea

de quin paper tindrà.

Jo estic interessat en l'educació

realment, trobo que tothom té interés en l'educació.

No? Ho trobo molt interessant.

Si estàs en un sopar de celebració, i dius

que treballes en educació

de fet, no acostumes estar en celebracions, francament, si et dediques a l'educació.

(Riures) Ningú t'ho pregunta.

I ningú mai no et respon preguntant-te, curiosament. És una mica estrany per a mi.

Però si ho ets, i li dius a algú,

sabeu, solen dir, "A què et dediques?"

i tu dius que et dediques a l'educació,

i pots veure com la sang se'ls hi envà de la cara. Es queden com,

"Déu meu," sabeu, "Perquè jo? Si només surto una nit a la setmana." (Riures)

Però si els hi preguntes sobre la seva educació,

llavors no paren de parlar-te'n. Per que és una d'aquelles coses

que arriba fons en les persones, no creieu?

Com la religió, els diners i altres coses.

Tinc un gran interés en l'educació, i penso que tots el tenim.

Tenim un enorme interés vital en ella,

en part per que és l'educació qui ens

porta a un futur que no podem imaginar.

Si ho penseu, els nens que comencen l'escola aquest any

es retiraran l'any 2065. Ningú té ni idea

a pesar de tots els experts que han passat per aquí els últims quatre dies

de com serà el món

ni tan sols d'aquí a cinc anys. I, tot i així, suposadament

hem d'estar preparant els nens per aquest món. La impredibilitat, penso,

és extraordinària.

I el tercer tema és que

tots ens hem posat d'acord, a pesar de tot, en dir que

les extraordinàries capacitats que els nens tenen

les seves capacitats per la inovació. Em refereixo a... la Sirena, ahir a la nit, va ser meravellós,

no creieu? Només veure el que podia fer.

Va estar excepcional, però penso que ella no és, per dir-ho així

excepcional dins el col·lectiu infantil.

El que és és una persona amb un extraordinària dedicació

que ha trobat un talent. I la meva idea és que,

tots els nens tenen talents increïbles.

I que nosaltres els malgastem, de mala manera.

Així doncs, vull parlar sobre educació i

vull parlar sobre creativitat. El meu punt de vista és que

la creativitat és ara tan important en l'educació com llegir o escriure,

i li hauríem de donar un tracte semblant.

(Aplaudiments) Gràcies. Això és tot, per cert.

Moltes gràcies. (Riures) així, em sobren 15 minuts.

Bé, Jo vaig neixer... no. (Riures)

Vaig escoltar una història fantàstica fa poc -m'encanten les històries-

d'una nena que estava en una classe de dibuix. Tenia sis anys,

estava asseguda al final de la classe, dibuixant,

i la professora deia que la nena quasi mai

prestava atenció, i que, a la classe de dibuix sí que en prestava

La professora estava fascinada i va anar a veure-la al seu lloc

i li va preguntar: "Què dibuixes?"

I la nena va respondre: "Estic dibuixant un retrat de Déu."

I la professora va dir: "Però si ningú sap com és Déu."

I la nena li va contestar: "Ho sabran en un minut."

(Riures)

Quan el meu fill tenia quatre anys, a Anglaterra -

de fet ell tenia quatre anys a tot arreu, sent sincer. (Riures)

Si som estrictes, allà on anés, tenia quatre anys.

Ell estava a la representació del Naixement.

Recordeu la història? No, va ser gran.

Va ser una gran història. El Mel Gibson en va fer tota la sèrie.

Potser heu vist: "Cavalcada II." Però el James feia el paper del Joseph,

cosa que ens emocionava molt.

Consideravem que era un dels papers més importants.

Vam omplir l'auditori de samarretes que posaven:

"James Robinson ÉS Joseph!" (Riures)

No feia falta que parlés, però sabeu el moment

en que venen els tres reis d'orient. Que porten regals,

porten or, encens i mirra.

Això va passar de veritat. Estàvem allà asseguts

i jo vaig pensar que s'havien equivocat,

però vam parlar amb ell al final i li vam dir:

"Tot ha sortit bé?" I ell va contestar: "Sí, perquè, ho he fet malament?"

Ho havien canviat, això era tot.

Fos com fos, els tres nens van entrar,

nens de quatre anys amb tovalloles al cap,

i van deixar les caixes a terra,

i el primer noi va dir: "Jo et porto or."

el segon va dir: "Jo et porto mirra."

i el tercer va dir: "En Cens t'envia això." (Riures)

El que tenen en comú aquests exemples és que els nens van tenir el control.

Si no ho saben, s'ho inventen.

No és cert? No tenen por d'equivocar-se.

Amb això no vull dir que equivocar-se sigui el mateix que ser creatiu.

El que sabem és que,

si no estàs preparat per equivocar-te,

mai trobaràs res original.

Si no estàs preparat per equivocar-te. I, quan es fan grans,

la majoria de nens han perdut aquesta capacitat.

Tenen por d'estar equivocats.

I nosaltres dirigim les nostres empreses així, per cert.

Estigmatizem els errors. També, ara, tractem així

el sistema d'educació nacional, on

els errors son el pitjor que un pot fer.

I el resultat és que estem educant a la gent en detriment

de les seves capacitats creatives. Picasso va dir un cop

que tots els nens neixen artistes.

El problema és concervar-se artista quan creixem. Crec profundament

que no creixem creativament,

perdem creativitat mentres creixem. Més aviat, l'educació ens en separa

Perquè passa això?

Jo vaig viure a Stratford-on-Avon fins fa cinc anys.

De fet, ens vem traslladar de Stratford a Los Angeles.

Així que ja us podeu imaginar quin canvi va suposar això.

(Riures) De fet,

vivíem en un lloc que es deia Snitterfield,

sortint de Stratford, que és on

el pare de Shakespeare va néixer. Us ha sorprés un pensament? A mi sí que em va passar.

Havíeu pensat mai que Shakespeare tingués pare?

No oi? Perquè tampoc imagineu a

Shakespeare quan era nen, oi?

El Shakespeare quan tenia set anys? Jo mai havia pensat en això. Vull dir, ell

va tenir set anys en algún moment. Ell va anar a

la classe d'anglès d'algú, no? Havia de ser una situació estranya, no?

(Riures) "T'has d'esforçar més". Que el seu pare l'enviés al llit, sabeu,

al Shakespeare, "Ves a dormir, ara,"

al William Shakespeare, "i deixa estar el llapís d'un cop.

I deixa de parlar així. Confons a tothom."

(Riures)

Com deia, ens vam mudar de Startford a Los Angeles,

i només vull dir una cosa sobre la transició, de fet.

El meu fill no volia venir.

Tinc dos fills. Ell té 21 anys i la meva filla en té 16.

Ell no volia venir a Los Angeles. Li agradava la idea,

pero tenia una nòvia a Anglaterra. Era l'amor de la seva vida, la Sarah.

La coneixia des de feia un mes.

Mira, ara haurien celebrat el seu quart aniversari,

per que això és molt temps quan tens 16 anys

Sigui com sigui, estava molt enfadat a l'avió,

i deia: "Mai trobaré una altra noia com la Sarah."

I nosaltres estavem contents de sentir això, francament,

per que ella era la principal raó per la qual marxàvem del país.

(Riures)

Però hi ha una cosa que et xoca quan et mudes a Amèrica

i quan viatges pel món:

cada sistema educatiu al món the la mateixa jerarquia de assignatures.

Tots. No importa on vagis.

Penses que seran diferents, però no és així.

A dalt hi ha sempre les matemàtiques i les llengues

després venen les humanitats, i al final les arts.

A qualsevol lloc del món.

I també a quasi tots els sistemes educatius,

existeix una jerarquia dins de les arts.

Les arts plàstiques i la música tenen, generalment, una importancia major

que el teatre i la dansa. No hi ha cap sistema educatiu al planeta

que ensenyi dansa cada dia als nens

de la mateixa manera que s'ensenyen matemàtiques. Perquè?

Perquè no? Penso que és una pregunta important.

Les matemàtiques són molt importants, però la dansa també.

Els nens ballen tota l'estona si se'ls deixa, tots ho fem.

Tots tenim cossos, no? Em deixo alguna cosa?

(Riures) Veritablement, el que passa és que

quan els nens es fan grans, comencem a educar-los

progressivament de cintura cap amunt. I ens acabem centrant en els seus caps.

I principalment en un costat.

Si anessis a visitar el sistema educatiu com un extraterrestre

i preguntessis "Perquè serveix, l'educació pública?"

La conclusió seria -miran't-ne els resultats,

que qui realment té èxit segons el sistema,

és qui fa tot el que se suposa que s'ha de fer,

qui s'emporta tots els punts positius, els guanyadors-

Penso que hauríem de concloure que el propòsit de l'educació pública

arreu del món

és produir professors universitaris. No?

Són la gent que surt a dalt de tot.

I jo solia estar allà, allà. (Riures)

I m'agraden els professors d'universitat, però sabeu,

no hauríem de tenir-los tant ben considerats, com un exemple de superació humana.

Són només una altra opció de vida,

una altra opció de vida. Però són curiosos,

I dic això amb tot l'afecte cap a ells.

Hi ha una cosa molt curiosa sobre els professors universitaris per la meva experiència -

no tots, però normalment- viuen dins els seus caps.

Viuen allà dalt, i lleugerament en un costat.

No tenen cos, sabeu? quasi literalment.

Veuen el seu cos

com una forma de transport pels seus caps, no?

(Riures) És el mitjà per portar els seus caps a reunions.

Si voleu evidències reals de experiències extra-corporals,

per cert, aneu a alguna conferència

acadèmica

i visiteu la discoteca l'última nit.

(Riures) I allà ho veureu, homes i dones

movent-se incontrolablement, completament fora de ritme

esperant fins que acaba la festa per poder anar a casa a escriure'n un article.

Ara, el nostre sistema educatiu es regeix per la idea de la habilitat acadèmica.

I existeix una raó.

El sistema va ser inventat -a tot el món, no hi havia

un sistema públic d'educació, realment, fins al segle XIX.

Es va configurar

per satisfer les necessitats de la industrialització.

Així doncs, la seva estructura està basada en dues idees.

Número u, que les assignatures més útlis per a treballar

són les més importants. Segurament us van forçar a deixar de fer coses

a l'escola, quan éreu nens, coses que us agradaven,

al·legant que

mai us servirien per aconseguir una feina. No és així?

No facis música, no seràs mai un músic;

no facis art, mai seràs un artista.

Consell benintencionat -això sí, completament equivocat. Tot el món

està embarcat en una revolució.

La segona és la habilitat acadèmica, la qual ha esdevingut dominant

sobre la nostra visió de intel·ligència,

perquè les universitats dissenyen el sistema a la seva semblança.

Si ho penseu, tot el sistema

d'educació pública de tot el món és un prolongat procés

d'entrada a la universitat.

i la conseqüència és que molts grans talents,

gent brillant i creativa pensen que no tenen talent,

perquè la cosa en la què destaquen a l'escola

no és valorada, i, tot al contrari, és estigmatitzada.

I penso que no ens podem permetre continuar per eixa via

En els pròxims 30 anys, segons la UNESCO,

a nivell mundial, es gradurà més gent

que en tota la hisòria.

Més gent, i es tracta de la combinació

de tot el que hem parlat -

tecnologia i el seu efecte de transformació sobre el treball, i demografia

i l'enorme explosió de població.

De cop, els títols no valdran res. No creieu?

Quan jo era estudiant, si tenies una carrera, tenies una feina.

I si no la tenies era perquè no la volies.

I jo no en volia cap, francament (Riures)

Però ara, joves amb títulacions

es queden sovint a casa jugant a videojocs,

perquè ara necessites un màster on abans es demanava una carrera,

i ara necessites un doctorat per l'altra.

Es tracta d'un procés d'inflació acadèmica.

I indica que tota l'estructura de l'educació

trontolla sota els nostres peus. Necessitem repensar radicalment,

la nostra visió sobre la intel·ligència.

Sabem tres coses sobre la intel·ligència.

Primer, és diversa. Pensem sobre el que ens envolta de tantes maneres

com la nostra experiència ens permet. Pensem visualment,

pensem en so, pensem mitjançant el nostre cos.

Pensem en termes abstractes, pensem en moviment.

Segon, la intel·ligència és dinàmica.

Si observem les interaccions en el cervell humà, com vam escoltar

ahir en diferents presentacions,

la intel·ligència és meravellosament interactiva.

El cervell no està dividit en compartiments.

De fet, la creativitat -que es defineix com el procés

de tenir idees originals que tenen valor-

més aviat arriba a través de la interacció

de diferents maneres de veure les coses.

El cervell és intencional -per cert,

hi ha un feix de nervis que uneix les dues meitats del cervell

anomenat corpus callosum. És més gruixut en les dones.

Seguint amb el que deia la Helen ahir, Jo penso

que és per això que les dones són millors fent moltes tasques alhora.

Perquè ho son, no?

Hi ha una branca de recerca que s'hi dedica, però jo ho sé per experiència personal.

Si la meva dona està preparant el dinar a casa -

cosa que no passa sovint, afortunadament. (Riures)

però sabeu, ella està fent -no, ella és bona en moltes altres coses-

però si està cuinant, sabeu,

ella pot estar parlant per telèfon,

parlant amb els nens, pintant el sostre,

operant a cor obert per allà.

Si jo cuino, la porta està tancada, els nens son fora,

el telèfon està despenjat, i si ella entre m'enfado.

Li dic: "Terry, si us plau, estic intentant fregir un ou aquí. Deixa'm concentrar." (Riures)

De fet, sabeu aquella vella reflexió filosòfica que diu,

si un arbre cau en un bosc i ningú el sent,

ha passat? Algú se'n enrecordarà?

Vaig veure una samarreta genial fa poc que deia: "Si un home diu el que pensa

en un bosc, i no hi ha cap dona que l'escolti,

estarà igualment equivocat?" (Riures)

I la tercera cosa sobre la intel·ligència és,

que es diferent. Estic treballant en un nou llibre

titulat "Epifania," basat en una sèrie

d'entrevistes amb gent que parla sobre com van descobrir

el seu talent. Estic fascinat per com arriba la gent a descobrir-lo.

Està inspirat en una conversació que vaig tenir

amb una dona meravellosa sobre la qual

la majoria no hauran sentit a parlar, es deia Gillian Lynne,

N'heu sentit a parlar? Alguns sí. Ella era coreògrafa.

i tothom coneix la seva feina.

Ella va fer "Cats" i "El fantasma de l'opera"

Ella és meravellosa. Solia treballar al Royal Ballet, a Anglaterra,

com podeu veure.

Sigui com sigui, la Gillian i jo vam dinar junts un dia I li vaig preguntar:

"Gillian, com vas arribar a ser ballarina?" I ella em va respondre

és interessant, quan ella anava a l'escola,

estava desesperada. I l'escola, als anys 30,

va escriure als seus pares dient: "Pensem

que la Gillian té problemes per aprendre". Ella no es podia concentrar,

era un sac de nervis. Ara li diagnosticarien

hiperacció. No creieu? Però als anys trenta,

encara no s'havia inventat l'hiperacció.

no era una malaltia coneguda. (Riures)

La gent no sabia que es pogués tenir.

Fos com fos, va anar a veure un especialista. En una d'aquestes habitacions amb panells de fusta

hi va anar amb la seva mare,

la van asseure en una cadira al fons,

va estar asseguda sobre les seves mans durant 20 minuts

i l'home va parlar amb la mare sobre tots

els problemes que la Gillian tenia a l'escola. I al final -

com que ella molestava als altres,

mai feia els deures a temps, entre altres coses,

una nena petita de vuit anys- al final, el doctor es va asseure

al costat de la Gillian i li va dir: "Gillian,

la teva mare ja m'ha explicat totes aquestes coses

i ara necessito parlar-ne amb ella en privat."

li va dir: "Espera'ns aquí, tornarem en un moment."

i van marxar.

però en sortir de l'habitació, va encendre la radio

que hi havia sobre la seva taula. I quan van

tornar a l'habitació, el doctor li va dir a la mare:

"Només cal mirar-la". En l'instant en que van sortir de l'habitació,

ella em va dir que es va posar de peu, movent-se al ritme de la música.

La van estar mirant durant uns minuts

I el doctor li va dir a la seva mare:

"Sra. Lynne, la Gillian no està malalta, és ballarina.

Porti-la a una escola de dansa."

I jo li vaig preguntar: "I què va passar?"

I ella em va dir: "Que ho va fer. I no puc dir-te com de magnífic va ser.

Vam entrar en aquella habitació i estava plena de

gent com jo. Gent que no es podia estar quieta.

Gent que necessitava moure's per pensar." Gent que necessitava moure's per pensar.

Feien ballet, tap, jazz,

moderna, i contemporània.

Amb el temps va aconseguir una audició a la Royal Ballet Scool,

va esdevenir solista, i va tenir una excel·lent carrera

en la Royal Ballet. Més endevant es va graduar

de la Royal Ballet School i

va fundar la seva pròpia companyia, la Gillian Lynne Dance Company,

i va conèixer a l'Andrew Lloyd Weber. Ella ha sigut la responsable

de les produccions més exitoses de la història

del teatre musical, ha donat plaer a milions de persones,

i és multi-milionaria. Algú altre

li hauria receptat medicació i li hauria dit

que es calmés.

Ara, penso - (Aplaudiments) Penso el següent:

L'Al Gore va parlar l'altra nit

sobre ecologia, i la revolució que ha començat la Rachel Carson.

Penso que la nostra única esperança per el futur

és adoptar una nova concepció de l'ecologia humana,

una en la que es comenci a reconstituir la nostra concepció

the la riquesa de les capacitats humanes.

El nostre sistema educatiu ha destruit les nostres ments d'una manera

que fa que ens quedem a la superfície; cosa que es més còmode.

I en el futur, no ens servirà.

Cal repensar els principis fonamentals

sobre els quals basem l'educació dels nens. Hi ha

una cita molt bonica d'en Jonas Salk, que diu: "Si tots els insectes

desapareguessin de la terra,

en 50 anys la vida a la terra acabaria.

Si tots els humans desapareguessin de la terra,

en 50 anys totes les formes de vida aflorarien."

I té raó.

El que es celebra a TED és el regal de la imaginació humana.

Però hem de ser prudents a l'hora d'utilitzar aquest regal

i fer-ho sabiament, i així previndre algunes situacions

com les que hem parlat. I la única manera que tenim

de fer-ho és veient les nostres capacitats creatives

com la riquesa que son, i veure

els nens com l'esperança que són. La nostra tasca

és educar-los integrament, perquè puguin enfrontar-se al futur.

Per cert - pot ser que no veiem aquest futur,

però ells sí. I la nostra feina és ajudar-los

a fer alguna cosa amb ell. Moltes gràcies.