Tan Le: La història de la meva immigració

El 2010, la tecnòloga Tan Le va posar els peus damunt l'escenari de TEDGlobal per a mostrar una nova i potent interfície. Aquesta vegada, al TEDxWomen, ens explica una història molt personal: la història de com la seva família (mare, àvia i germana) va fugir del Vietnam i va construir una vida nova.

Com puc parlar en només 10 minuts

sobre els vincles de les dones durant tres generacions,

sobre com la sorprenent força d'aquests vincles

es va apoderar de la vida

d'una nena de quatre anys

al costat de la seva germana petita

la seva mare i la seva àvia

durant cinc dies i cinc nits

dins un petit vaixell al Mar de la Xina

fa més de 30 anys,

uns vincles que es van apoderar d'aquesta nena

i mai la van deixar anar;

aquesta nena que ara viu a Sant Francisco

i els esta parlant avui?

Aquesta no és una història acabada.

És un trencaclosques a mig fer.

Deixeu-me parlar sobre les seves peces.

Imagineu-vos la primera peça:

un home veient cremar la feina de tota una vida.

És poeta i dramaturg,

un home la vida del qual

s'havia recolzat en l'esperança única

de la unitat i la llibertat al seu país.

Imagineu-vos-el quan els comunistes van entrar a Saigon,

afrontant el fet

que la seva vida havia estat una pèrdua de temps.

Les paraules, amigues durant tant temps, ara es reien d'ell.

Es va refugiar en el silenci.

Va morir atordit per la història.

Parlo del meu avi.

Mai el vaig conèixer.

Però les nostres vides són més que memòries.

La meva àvia mai va deixar que oblidés la seva història.

La meva tasca era no permetre que allò hagués passat en va,

i la meva lliçó era aprendre

que sí, la història va intentar aixafar-nos,

però vam resistir.

La següent peça del trencaclosques

és un vaixell de matinada

lliscant silenciosament mar endins.

Mai, la meva mare, tenia 18 anys

quan el seu pare va morir;

amb un matrimoni concertat,

quan ja tenia dues nenes petites.

Per a ella, la vida s'havia reduït a una sola tasca:

la fugida de la seva família

i una nova vida a Australia.

Per a ella era inconcebible

no aconseguir-ho.

I després d'una saga de 4 anys que desafia la ficció,

un vaixell va lliscar mar endins

disfressat d'embarcació de pesca.

Tots els adults coneixien els riscs.

El temor més gran eren els pirates,

la violació i la mort.

Com la majoria d'adults de la barca,

la meva mare portava un pot petit de verí.

Si ens capturaven, jo i la meva germana primer,

i després ella i la meva àvia en beurien.

Els meus primers records són del vaixell:

la marxa continua del motor,

la proa submergint-se a cada onada,

l'horitzó buit i immens.

No recordo els pirates que van venir alguns cops,

però que van ser enganyats amb valentia

pels homes que hi havia al vaixell,

o el motor fallant

i deixant de funcionar durant 6 hores.

Però recordo els llums de la plataforma petrolífera

prop de la costa de Malasia

i l'home jove qui va sofrir un col·lapse i va morir,

acabar el viatge era massa per ell;

i la primera poma que vaig tastar,

me la va donar un home de la plataforma.

Cap poma ha tornat a tenir el mateix gust.

Després de tres mesos en un camp de refugiats,

vam desembarcar a Melbourne.

La següent peça del trencaclosques

és sobre quatre dones al llarg de tres generacions

construint una nova vida juntes.

Ens vam instal·lar a Footscray,

un suburbi de classe obrera

amb una població formada d'immigrants.

A diferència dels suburbis de classe mitjana,

dels quals en desconeixia l'existència,

a Footscray no hi havia sentit del dret.

Les olors provinents de les botigues eren d'arreu del món.

Els fragments d'anglès entretallat

eren intercanviats entre unes persones

que tenien una cosa en comú:

estaven començant de nou.

La meva mare va treballar a granges,

després en una cadena de muntatge de cotxes,

treballant sis dies a doble torn.

D'alguna manera va trobar temps per a estudiar anglès,

i obtenir un títol d'informàtica.

Érem pobres.

Tots els diners estaven assignats

i les classes extra d'anglès i matemàtiques

es financiaven

sense importar de què prescindíem,

que normalment era roba nova;

sempre era de segona mà.

Dos parells de mitjons per a l'escola,

un per a tapar els forats de l'altre.

Un uniforme escolar llarg fins als turmells,

perquè havia de durar sis anys.

Hi havia cants estranys però dolorosos

sobre els "ulls esquinçats"

i els grafits habituals:

"Asiàtics, torneu a casa".

Tornar a casa, on?

Alguna cosa es va encendre dins meu.

Era una acumulació de propòsits

i una veu suau que deia: "Ho superaré".

La meva mare, la meva germana i jo

dormíem al mateix llit.

Cada nit, la meva mare estava esgotada,

però ens explicàvem com ens havia anat el dia

i escoltàvem els moviments

de la meva àvia per casa.

La meva mare tenia malsons

tots del vaixell.

La meva feina era estar desperta fins que arribaven els malsons

per així poder despertar-la.

Va obrir una botiga d'ordinadors

i després va estudiar per ser esteticista

i va obrir un altre negoci.

Les dones venien amb les seves històries

sobre homes incapaços d'evolucionar,

enfadats i inflexibles,

i nens amb problemes atrapats entre dos móns.

Es van cercar subvencions i patrocinadors.

Es van crear centres.

Vivia en dos móns paral·lels.

En un, era la típica estudiant asiàtica,

implacable en allò que em proposava a mi mateixa.

En l'altre, estava involucrada en vides precàries,

marcades tràgicament per la violència,

les drogues i la marginació.

Però molts vam rebre ajuda al llarg dels anys.

I gràcies a això, quan estava cursant l'últim any de dret,

vaig ser nombrada australiana jove de l'any.

I vaig saltar

d'una peça del trencaclosques a una altra,

i els seus marges no encaixaven.

Tan Le, resident anònima de Footscray,

era llavors Tan Le, refugiada i activista social,

convidada a parlar en reunions de les que no havia sentit a parlar mai

i a cases l'existència de les quals

no s'havia imaginat mai.

No coneixia els protocols.

No sabia com utilitzar la coberteria.

No sabia parlar de vins.

No sabia parlar de res.

Volia retrocedir a la rutina i el comfort

de la vida en un suburbi desconegut:

una àvia, una mare i dues filles

finalitzant el dia tal com havien fet durant gairebé 20 anys,

explicant-se com els havia anat el dia

i adormint-se

les tres encara al mateix llit.

Vaig dir a la meva mare que no podia fer-ho.

Em va recordar que llavors jo tenia la mateixa edat que ella

quan vam pujar en aquell vaixell.

El "no" mai havia estat una opció.

"Simplement fes-ho", va dir,

"i no siguis el que no ets".

Així que vaig parlar sobre l'educació i la desocupació dels joves

i la desatenció dels marginats i aquelles persones privades de drets.

I com més parlava amb franquesa,

més em demanaven per parlar.

Vaig conèixer gent de diferents professions i condicions socials,

molts d'ells fent allò que estimaven,

vivint a la frontera del possible.

I tot i que vaig acabar els estudis,

em vaig adonar que no em podia endinsar en una carrera de dret.

Havia d'haver-hi una altra peça del trencaclosques.

I al mateix temps vaig adonar-me

que està bé ser un desconegut,

un recent arribat,

nou a l'escenari;

i no només està bé,

sinó que cal agrair-ho,

potser un regal del vaixell.

Perquè estar a dins

fàcilment pot significar col·lapsar els horitzons,

fàcilment pot significar

acceptar les assumpcions de la teva província.

He trepitjat prou fora del meu espai de comfort

per saber que, sí, el món cau a trossos,

però no de la manera que temem.

Possibilitats que no haurien estat permeses

es fomentaven arravadatament.

Allà hi havia una energia,

un optimisme implacable,

una barreja estranya d'humilitat i atreviment.

Així que vaig fer cas de la meva intuïció.

Vaig reunir amb mi un equip petit de persones

per a qui l'etiqueta "no es pot fer"

era un repte irresistible.

No vam tenir diners durant un any.

Al final de cada dia, cuinava una olla de sopa enorme

i la compartíem.

Treballàvem fins tard a la nit,

La majoria de les nostres idees eren bogeries,

però algunes eren brillants,

i ens vam obrir pas.

Vaig decidir traslladar-me als Estats Units

després d'un sol viatge.

Altre cop la meva intuïció.

Tres mesos després m'havia traslladat,

i l'aventura ha continuat.

Abans d'acabar, però,

deixeu que us parli de la meva àvia.

Va ser criada en una època

en què el confucianisme era la norma social

i l'única persona important era el mandarí local.

La vida no havia canviat durant segles.

El seu pare va morir poc després del seu naixement.

La seva mare la va criar tota sola.

Als 17 anys es va casar per segon cop

amb un mandarí la mare del qual la pegava.

Sense cap suport del seu marit,

va despertar el furor portant-lo a judici

i portant el cas ella sola,

i un furor encara més gran quan va el guanyar.

(Riures)

(Aplaudiments)

Resulta que que el "no es pot fer" era erroni.

Era en una habitació d'hotel a Sydney dutxant-me

quan va morir

a 700 quilòmetres de Melbourne.

Vaig mirar a través del vidre de la dutxa

i la vaig veure de peu a l'altra banda.

Sabia que havia vingut a dir-me adéu.

La meva mare va trucar minuts després.

Uns dies més tard,

vam anar a un temple budista de Footscray

i vam seure al voltant del taüt.

Li vam explicar històries

i vam assegurar-li que encara érem amb ella.

A mitjanit va arribar el monjo

i ens va dir que havia de tancar el taüt.

La meva mare va demanar-li que li toqués la mà.

Va preguntar al monjo,

"Com és que la seva mà és tan calenta

i la resta del cos tan fred?"

"Perquè la hi heu agafat des d'aquest matí", va respondre.

"No l'heu deixada anar."

Si hi ha una connexió en la nostra família,

és la que passa per les dones.

A partir de qui érem i com la vida ens havia transformat,

ara podem veure

que els homes a les nostres vides

ens haguessin fet fracassar.

La derrota hagués estat massa fàcil.

Ara m'agradaria tenir els meus propis fills,

i penso en el vaixell.

Qui podria mai desitjar això?

Encara tinc por al privilegi,

de la comoditat,

del dret.

Puc posar una proa a la seva vida,

que es submergeix a cada onada,

la marxa continua i immutable del motor,

l'immens horitzó

que no garanteixen res?

No ho sé.

Però si pogués fer-ho

i conservar la seva seguretat,

ho faria.

(Aplaudiments)

Trevor Neilson: La mare de la Tan també és aquí avui

a la quarta o cinquena fila.

(Aplaudiments)